Sota zero

Català:

Bueno bueno... doncs a 2 graus ens estem aixecant aquests dies... vaia tela... fa res sortíem amb màniga curta!

La setmana es presentava moguda moguda... començàvem amb dos dies “tancats al gimnàs” resguardant-nos d'alguna cosa semblant a la barreja d'un huracà i una dutxa d'aigua freda. No m'agrada fer entrenaments “indoor”, però arrossegava una bona calipàndria que vaig agafar sortint “a lo loco” el cap de setmana passat i era millor no fer-me el valent. Tot i això, ja vaig passar prou fred als entrenaments de natació del matí... alguns dels quals són, i mai millor dit, a la llum de la lluna.

El sol va acabar sortint el dimecres, per fi, però ens ha deixat instal.lats en ple hivern, un hivern que pinta llarg però entretingut, ple de “patxanguilles” que faran passar les setmanes com si res fins arribar a la primavera on començaran les coses “sèries”.

De moment, ja tenim pla per la setmana que ve. Aprofitant que baixaré a Pineda a la presentació del Team Calella Triathlon, em quedaré a passar la nit allà per participar el diumenge dia 1 a la Parapent Trail Running de poc menys de 10km. Ja veurem que tal és això de fer la cabra.

Pel que fa a la lessió, seguim amb peus de plom. Aquesta setmana he tingut algun susto que ha fet que variéssim una mica el planning de run, però res important en principi, seguim “aprenent a caminar” amb el frè de mà posat... molt posat.

Res més, que tingueu bona setmana! Abrigueu-vos!!

Castellano:

Bueno bueno... pues a dos grados nos estamos levantando estos días... vaya tela... hace nada salíamos en manga corta!

La semana se presentaba movida movida... empezábamos con un par de días “cerrados en el gimnasio” protegiéndonos de algo parecido a la mezcla de un huracán y una ducha de agua fría. No me gusta hacer entrenamientos “indoor”, pero llevaba encima un buen resfriado que cogí saliendo “a lo loco” el fin de semana pasado y era mejor no hacerme el valiente. Además, ya paso suficiente frío durante los entrenamientos de natación de la mañana, algunos de los cuales son, y nunca mejor dicho, a la luz de la luna.

El sol acabó saliendo el miércoles, por fín, pero nos dejó instalados en pleno invierno, un invierno que pinta largo pero entretenido, lleno de “pachanguillas” que harán pasar las semanas como si nada hasta llegar a la primavera donde empezarán las cosas “serias”.

De momento, ya tenemos plan para la semana que viene. Aprovechando que bajaré a Pineda a la presentación del Team Calella Triathlon, me quedaré a pasar la noche allí para participar el domingo día 1 en la Parapent Trail Running de poco menos de 10km. Ya veremos que tal se me da lo de hacer la cabra.

Respecto a la lesión, seguimos con pies de plomo. Esta semana hemos tenido algún susto que ha hecho que variáramos un poco el planning de run, pero nada importante en principio, seguimos “aprendiendo a caminar” con el freno de mano puesto... muy puesto.

Nada más, que tengáis buena semana! Abrigaos!!

Let's get it started!

Català:

I com diu la (ja relativament antiga) cançó de The Black Eyed Peas… Let's get it started!

Ja fa un any de l'últim post i han passat moltes coses des d'aquelles paraules escrites, bàsicament, amb resignació i ràbia. No se ni per on començar però tampoc em vull allargar.

Després d'una fisura per estrès a la tíbia i dues fractures, una a l'astràgal (el setembre del 2012) i una a l'escafoides (el maig del 2013), em vaig proposar que, tot i que fós sense estar en forma, volia acabar com a mínim un triatló aquella temporada. No podia ser que hagués estat entrenant tot l'hivern i no pugués ni estrenar-me amb el que era el meu nou equip, l'MB Team. Així doncs, quan a finals d'agost vaig poder fer els meus nous "primers passos"… 10' trotant a 5'40''/km… em vaig inscriure al Garmin, i ja que hi érem, també ho vaig fer a Banyoles. El setembre va estar encarat a aconseguir córrer durant 40' a un ritme mig i acabar sencer, res més. Això ho vaig aconseguir el dia "d" a la hora "h" acabant en 9a posició al Garmin…feliç. Una setmana després vaig poder guanyar el triatló MDM a Banyoles on m'ho vaig passar realment bé!

A partir de llavors, vaig seguir amb la rehabilitació i començar a preparar la nova temporada amb moltes coses noves. L'MB Team em va tractar sempre molt bé, però la desició del meu antic entrenador, en Miquel, de començar el seu "camí cap a Kona" implicava canvis. Estic enormement content per ell, crec que és el que ha de fer i estic segur que li anirà fantàstic! És realment un esportista amb uns grans valors. Aquest fet doncs, és el que fa que competeixi aquest any per un equip pel que tard o d'hora sabia que acabaria competint; l'equip "de casa", el Team Calella Triathlon, on a mans d'en Santi, intentarem fer tot el possible per aconseguir que aquesta sigui una bona temporada…sense fractures a ser possible! A tot això també hi col.laborarà la familia de ProRunners Barcelona, que m'ajuda i m'anima amb els meus objectius dia a dia. Finalment no em vull deixar en David Serra i tot el seu equip de fisioterapeutes. Ells han estat al meu costat des del primer dia i han cregut en mi tot i que jo no els pogués correspondre amb cap resultat. Gràcies de veritat!

No m'allargo més! Estic segur que aquest serà el primer de molts posts on intentaré escriure com són "les pedres" que em vaig trobant en aquest llarg camí que tot just comença… i tot això ho faré sent el menys farragós possible!!!

Bona setmana a tothom!

Castellano:

Y como dice la (ya relativamente vieja) canción de The Black Eyed Peas... Let's get it started!

Hace ya un año del último post y han pasado muchas cosas des de aquellas palabras escritas, básicamente, con resignación y rabia. No se ni por donde empezar! Intentaré no enrollarme demasiado.

Después de una fisura por estrés de la tibia i dos fracturas, una de astrágalo (en setiembre de 2012) y una de escafoides (en mayo de 2013) me propuse que, aunque no estubiera en forma, queria acabar como mínimo un triatlón aquella temporada. No era posible que despues de entrenar durante todo el invierno, no pudiera ni estrenarme con el que era mi nuevo equipo, el MB Team. Así pues, cuando a finales de agosto pude hacer mis nuevos “primeros pasos”... 10' trotando a 5'40''/km... me inscriví en el Garmin, y ya que estábamos, lo hice tambien para Banyoles. Septiembre estuvo enfocado totalmente con vistas a poder correr 40' a ritmo medio y acabando entero, nada más. Ésto lo conseguí el dia “d” a la hora “h” acabando en 9a posición el Garmin...feliz. Una semana después pude ganar el triatón MDM de Banyoles donde lo pasé realmente genial.

                         

A partir de entonces, seguí con la rehabilitación y empecé a preparar la nueva temporada con muchas cosas nuevas. El MB Team me trató siempre muy bien, pero la decisión de mi antiguo entrenador, Miquel, de empezar su “camino hacia Kona” implicaba cambios. Estoy enormemente contento por él, creo que es lo que tiene que hacer y estoy seguro que le va a ir fantástico! És realmente un deportista con unos grandes valores. Este hecho, es el que hará que a partir de ahora compita por un equipo en el que sabia que tarde o temprano iba a estar, el equipo “de casa”, el Team Calella Triathlon, donde, a manos de Santi, intentaremos hacer todo lo posible para conseguir que esta sea una buena temporada... sin fracturas a ser posible. A todo ésto, también colaborará la familia de ProRunners Barcelona, que me ayuda y me anima con mis objetivos dia a dia. Finalmente no me quiero dejar a David Serra y todo su equipo de fisioterapeutas. Ellos han estado a mi lado des del primer dia i han creido en mi aunque yo no los pudiera corresponder con ningún resultado. Muchas grácias.

No me alargo más! Estoy seguro de que este será el primero de muchos posts donde intentaré escribir como son “las piedras” que me voy encontrando en este largo camino que justo acaba de empezar... y esto lo hare siendo lo menos aburrido posible!!!

Buena semana a todos!

Entrenament mental

No m'allargaré massa avui, hi ha molta feina i el dia no té prou hores... això és bona senyal per això, seria pitjor el contrari!

Definitivament ja sé què va passar el setembre passat. Em vaig fer mal i no vaig poder acabar el campionat d'espanya i vaig haver de deixar passar l'oportunitat d'anar amb la selecció. Vam pensar que 3 setmanes de vacances serien suficients perquè marxés el mal del peu (periostitis apart...), però no ha sigut així. Poc a poc ha anat tornant a apareixer, bé, de fet no va acabar de marxar mai...

Una visita a la doctora especialitzada en esports i una resonancia han fet apareixer paraules com "edema ossi" o "fractura per estrès"... no m'agrada... però és una resposta al perquè de tot plegat.

Els que em coneixeu sabreu que "l'enfadamenta" que això em provoca és dificilment calculable. Un mes sense apoiar el peu al terra es farà llarg (sort que puc fer xip xap i pedalar una mica...).

Només diré dues coses:

1. La propera entrada que fagi al blog serà per dir que estic bé, fins llavors no escriuré res perquè... perquè no vull. No em ve de gust dir res que no sigui un "problema resolt".

2. Tot el que està passant des de fa més d'un any no és dolent, és molest, però no dolent... direm que és un entrenament mental... un bon entrenament.

Espero tornar a escriure aviat!